Dins el context de l'Europa Comunitària, la tendència a la transformació de part del territori rural en forestal i residencial sembla clara, amb l'agreujament que a les zones mediterrànies costaneres i insulars la pressió residencial és encara més forta. Sense renunciar a un mercat proporcionat de sòl rústic amb funcions residencials, que ja existeix a l'Illa i correspon a parcel·les de fins a 2 quarterades, és necessari crear un espai de seguretat agrària o d'interès agrari (AIA) allunyat de l'especulació. Per a tal objectiu el sòl rústic amb funcionalitat agrària ha d'estar delimitat i lligat a la producció agrària.

Per altra banda aquest sòl ha de tenir una superfície mínima de parcel·la d'almanco 8 quarterades a zones de secà i 4 quarterades a les zones de reguiu per a poder mantenir una unitat familiar o residencial agrària i parlant clar, perquè pugui voltar la maquinaria agrícola. Les superfícies on no es pot desenvolupar una agricultura intensiva i les de secà que no són prou grosses i multifuncionals, estan condemnades a un ús residencial desvinculat de l'agricultura perquè no poden ésser rendibles en aquest sector.

La millora del sector agrari i la seva funcionalitat passa pels conreus altament tecnificats i intensius, quasi industrials, i pels extensius, multifuncionals.

Respecte als primers es necessari tenir una infraestructura de formació agronòmica a la nostra Comunitat, superior a l'actual i detallar correctament les AIA de reguiu, o intensives en el PTI. Respecte al segon necessitem formació i reciclatge sobre la gestió agropecuària i cinegètica (agrosilvopastoral en terminologia actual), per això és convenient comprendre i valorar la informació i la cultura dels pagesos (recomanaria la lectura del recuperat Art de Conró) que gestionen els paisatges del secà de l'Illa, amb les seves explotacions, sovint diversificades i amb plantacions d'arbres equiparables a les funcions estètiques i ambientals de les deveses, però amb arbres com figueres, garrovers, ametllers, oliveres i redols d'alzines que s'anomenen aulets. El sòl rústic amb parcel·la mínima de 8 quarterades o AIA extensiu, juntament amb els ANEI, i els ARIP (que no es pot considerar sòl protegit amb l'edificabilitat a 30.000 m2, hauria de passar a les 16 quarterades per a mantenir un interès paisatgístic dins el medi rural), i els Parcs Naturals, conformen una estructura, una xarxa que ambientalment pot ésser molt potenciadora de vida silvestre.

Els parcs d'inundació

Dins ambients rurals i també periurbans se solen trobar les estacions depuradores d'aigües residuals o EDARs. Les aigües recuperades i no utilitzades per l'agricultura solen vessar-se als torrents creant un fort impacte contaminant. Els parcs recreatius o àrees recreatives poden fer la funció de filtre verd d'infiltració i de depuració de les aigües sobrants de les depuradores, per això considerem important el disseny de parcs d'inundació al voltants de les depuradores. Aquests parcs, a més de tenir la funció de distribució d'aigües recuperades per a les noves AIA extensives, també han d'estar acondicionades per a absorbir l'excedent d'aigua quan no hi ha necessitats de rec.

Especialment important és el parc proposat dins l'Anella Verda de la Badia de Palma, el qual podria rebre l'aigua residual de Sta. Maria i de la conurbació de Marratxí, de manera que s'infiltres l'aigua a la part alta de la conca de Palma per a recarregar l'aqüífer, sense perdre l'energia potencial de l'altitud del lloc.

Ambientalitzar els fons agraris

El manteniment d'una agricultura amb funcions ambientals i paisatgístiques requereix, a més de les ajudes pròpies dels fons agraris actuals (Fons Estructural i de Cohesió, FEOGA-Garantia cap a model rural sostenible, PAC), de complements del fons ambiental en forma de factor de correcció o multiplicador que valori les externalitats positives o aportacions ambientals i paisatgístiques de les Àrees d'Interès Agrari de secà, els ARIPS i els ANEI (qui contamina paga, qui conserva cobra).

Estratègies Verdes per a les Àrees Naturals

Hem de considerar els parcs i reserves com àrees de conservació i dispersió d'espècies i, a partir d'aquests nuclis privilegiats, definir fórmules per a dissenyar zones d'esmorteïment o transició que puguin créixer, almanco a la mateixa velocitat que creixen les àrees urbanes de transició (AT), i zones de corredors per a facilitar la dispersió.

Els parcs i reserves actuen com a nuclis de reproducció privilegiada i segura, per tant són llocs on hem d'assegurar la supervivència de les espècies i uns excedents que puguin dispersar-se arreu del territori (Russ & Alcalá 1996). Això només és possible si pensem en els parcs com a llocs oberts i comunicats a través de corredors ecològics (Pulliam 1988, Pulliam & Danielson 1991, Harrison 1991).

Els criteris per a seleccionar les àrees que han de dedicar-se a parc natural o reserva passen per:

1) Adaptació a la normativa europea afegint hàbitats i espècies d'interès únicament local, com per exemple els bosquest de caducifolis de ribera. Convé recordar que els «deures ambientals» amb la UE han de complir-se si no volem posar en perill les seves ajudes, tal i com va estar a punt de succeir per culpa de l'anterior Govern.

2) Rendibilitzar finques públiques existents.

3) Prioritzar àrees no redundants i, així, maximitzar la diversitat d'hàbitats i espècies incloses dins el parcs.

Els parcs i reserves de la Xarxa NATURA 2000, haurien d'incloure:

1) Serra de Tramuntana i Reserva Marina: Amb el Parc de Dragonera, les zones d'especial Conservació, les finques públiques existents i les zones d'elevat interès ecològic de la Serra que són, penyals, zones culminals i torrents. Tot això hauria d'esser, sense problemes, un germen obert del Parc Natural de la Serra de Tramunta.

2) Parc de Llevant i Reserva Marina

3) Parc de s'Albufera i de s'Albufereta de Mallorca

4) Parc de Mondragó i Reserva Marina

5) Parc des Trenc

6) Parc de Cabrera i Reserva Marina

7) Reserva Marina d'Enderrocat

Evidentment, totes aquestes zones, tenen una part important de propietats privades que requeriran una compensació pel seu ús conservacionista, paisatgístic i lúdic. Per aquesta raó urgeix crear un sistema clar de finançament convincent i segur, malgrat no pugui ésser lucratiu.

Per a tal objectiu proposem crear la Fundació Espais Protegits que hauria d'incloure com a socis, als propietaris, les entitats financeres (Obra Social de Caixes, Fundacions de bancs i empreses, Federacions Hoteleres), l'Administració i els socis corrents de quota anual.

Aquestes fundacions no són noves, el National Trust, una entitat privada anglesa, fou fundada el 1895 i actualment mou un balanç de 50.000 milions de pessetes, a Catalunya existeix la Xarxa Catalana de Custòdia del Territori, (Gómez-González 2001), als Països Baixos igual, també a França hi ha una institució semiprivada amb el mateix objectiu. Si els polítics desenvolupistes fossin tan amables de reprimir l'ansietat demagògica que els caracteritza, probablement els Parcs Naturals serien una font de beneficis per a tots, els propietari, els turistes, els escolars, els ciutadans en general.

Antoni Martínez Taberner és professor d'Ecologia de la UIB i Maria Isabel Riera Piña és arquitecta i biòloga.