A les Illes Balears, que son quatre i no una, ens ha costat descobrir l'elixir de la vida (el consum del paisatge), però aquest només s'ha fet evident quant la mort (territori esgotat) ha fet acte de presència i ens ha mostrat la vertadera cara (l'evidència), la del blanc i fosc contrast de la calavera, i ha enlairat la seva faus (la natura) per fer despertar del somni daurat, als vius i no tan vius, en el que tots junts hem estat absorts. Els primers, coneixedors del seu valor, el consumiren i depredaren bocabadats pel seu poder encisador de masses turístiques i dels seus efectes anestèsic dels segons. Pot ser ni tan sols foren tan vius per prendre consciència, a la vista del que ha passat, ni ells mateixos se n'adonaren de que només restava l'última gota (fer-el sostenible) però, més aviat que de presa, marxaren al Carib a buscar, a l’igual que el rei Artur, el sant grial i trobaren la malmesa borsa del Bush.

Així i tot alguns d'aquests, els més bàrbars i bojos, quedaren a ciutat ja que no se’n adonaren de que el que restava per consumir ja no era l'elixir de la vida, ni molt manco la pedra filosofal, si no que més bé era el verí deixat que ens garanteixi el suïcidi col·lectiu.

Uns altres dels que quedaren, sense deixar de consumir l'elixir (paisatge), es tornaren jardiners del paradís terrenal que havia estat i que ja no era, per convertir-ho en un jardí de l'edèn, tot envasat en el més genuí estil nacional (regenerant platges amb arenes d'altres paradisos). Nacional d'Espanya es clar!.

Uns altres no pocs, bocabadats de la quantitat de nous bàrbars vinguts d'altres llars, que vingueren i no s'entornaren, con feien abans els turistes massificats, ja que ara les deien turistes residencials més bons ja què consumien preferiblement territori a l'interior.

I un cop dit això, permeteu-me dir que n'estic fart de bàrbars, de la P fins a la P on la unió fa la M, i dels adeptes captats per la secta dels bàrbars que no fan més que barbaritats, i que firmaren el full en blanc a la mort i aquesta a canvi els buidà l'esperit.

Ja només em queda citar una clarivident sentència d'Italo Calvino a la seva obra "Les ciutats invisibles" que diu així: "El infierno de los vivos no es algo por venir; hay uno, el que ya existe aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Hay dos maneras de sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de dejar de verlo. La segunda es riesgosa y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacer que dure, y dejarle espacio".

Així dons, el qui vulgui i pugui entendre, faci seva la sentència i l'exercici als comicis, i el que no vulgui o no pugui que practiqui la barbàrie i marxi amb el rei Artur a buscar el sant grial a un altre lloc. Ja que aquí ja no resta més que una sola gota d'elixir i hem de fer que duri, i deixar-li espai.

Antoni Borràs Seguí és arquitecte.