Caldria un grau d'imaginació molt més elevat, en termes de redistribució de consum territorial i del futur model a aplicar de creixement sostingut, per fer justícia al no haver-se lucrat, al igual que les capitals, del bé general suportat en: el territori, el paisatge, en els recursos i en el patrimoni cultural.

No seria el primer cop que sentim parlar de conceptes com: la compra-venda de quotes assignades a la producció de llet a les diferents regions de la CE amb l'objectiu de controlar el mercat, o de la proposta de reducció de les emissions de CO2 equivalent per part dels membres que assistiren a la cimera de Kioto, i que per cert els EEUU no varen voler signar, per reduir l'efecte hivernacle i l'escalfament de l'atmosfera de forma proporcional a les emissions actuals. Però, així i tot que guarda una estreta relació (creixement sostenible), no es tracte d'això en aquest article.

Davant l'actual dispersió de l'edificació residencial als diferents municipis que envolten les capitals més grans de les illes, que acaben convertint-se en ciutats dormitori i magatzem de consumidors de les grans superfícies, i una vegada assumida la necessitat d'establir quotes de creixement global segons el percentatge establert pel Govern i modulades segons el passat desenvolupament dels diferents municipis o de la seva voluntat pròpia de reduir-los encara més, no ens queda altra cosa que materialitzar de nou l'edificació als municipis ja consolidats com a capitals, en pro de disminuir la mobilitat i/o desplaçaments i per tant les infrastructures i el consum de territori.

Però, això si! sempre que les capitals paguin les quotes de creixement que lis correspon als primers, i es dediquin a reestructurar i a rehabilitar la trama urbana i l'edificació obsoleta i buida de la que disposen en desmesura, en lloc de promocionar més sòl urbanitzable i créixer així en quantitat en lloc de qualitat. D'aquesta manera els municipis petits podran decidir si fer efectiva la seva quota al propi municipi o si al contrari la poden exposar al lliure mercat.

Això és el que anomenaríem corresponsabilitat urbanística i solidaritat municipal ,i que suposaria la millor eina per aconseguir fer efectiu el tan desitjat i necessari fons de compensació intermunicipal evitant l'intervencionisme institucional en el procés de redistribució de les quotes assignades, sense posar en entredit el control del creixement total.

Aquesta proposta, així i tot, no ens permetria recuperar la quota que restaria pendent del passat no rescabalat. Situació que perjudica històricament als petits municipis, per la que caldria un grau d'imaginació molt més elevat, en termes de redistribució de consum territorial i del futur model a aplicar de creixement sostingut, per fer justícia al no haver-se lucrat, al igual que les capitals, del bé general suportat en; el territori (consumit), el paisatge (platges i sol, muntanyes, i ruralia) , en els recursos (aigua, energia, materials i cost d'eliminació de residus produïts), i en el patrimoni cultural (cultura popular, etnografia, arquitectura i arqueologia), que molt sovint pertanyen a altres municipis menys desenvolupats urbanísticament i turísticament.

Fons que podria anar destinat a la consecució del creixement sostingut d'aquests municipis en criteris de eficiència territorial, energètica, i estètica en el sentit de rehabilitar (o demolir i reconstruir si cal), conservar el seu patrimoni edificat, i paisatgístic, en definitiva cultural, el que revertiria positivament en el producte que es ven a la resta de municipis mes capitals i en el seu propi desenvolupament. Mijorant el cap i a la fi les quatre illes, el nostre país.

Antoni Borràs Seguí. Arquitecte.