Mai no és massa tard per aprendre, però sí per rectificar quan parlam d’arquitectura, tot i que rectificar sigui de savis. Això ve a compte de la mala interpretació que a la història recent s’ha fet del terme “estil” en el camp de l’arquitectura d’aquestes illes. Probablement sigui pel dèficit cultural arquitectònic, o per no haver disposat d’una facultat d’arquitectura superior, o de confondre, banalitzar i/o reduir l’arquitectura al fet de construir. Ja que aquesta activitat de construir, desenvolupada correctament, no es més que el darrer graó (sense que això li resti el seu valor) verificador de la bondat de l’arquitectura proposada.

L’arquitectura s’ha d’entendre com un art, en tot el seu vessant cultural, conjugada de forma coherent amb una tècnica suportada en una base científica, per resoldre l’espai on l’home desenvolupa qualsevol de les seves activitats, (l’arquitectura com espai per l’home).

Molt sovint (massa sovint) el terme “estil” es vulgaritza per tal de definir gustos arbitraris i no conceptes, tendències casuals o fortuïtes i no propostes raonades i estructurades, capritxos aleatoris o modes passatgeres en lloc de moviments o avantguardes. Quantes vegades hem sentit parlar, en boca dels menys doctes en la matèria, de l’estil mallorquí o l’estil eivissenc per referir-se a la forma capritxosa de construir un determinat revival de l’arquitectura tradicional i/o popular mallorquina i eivissenca respectivament. Confonent el que és anecdòtic (el conjunt de tics i elements formals descontextualitzats temporal i tècnicament), en front del que es autèntic (el conjunt de solucions formals i constructives que donaven els nostres avantpassats per solventar les seves necessitats, amb els recursos tècnics de l’època). O quantes vegades han dit, per desconeixement de la matèria, arquitectura modernista, volent dir moderna o contemporània...

Per això, es pot afirmar que a cada època i societat li correspon (o li hauria de correspondre) un estil determinat, per fer front a les seves necessitats i emprant el seu desenvolupament tecnològic per reinterpretar la càrrega cultural marcada per la seva història i tradició (sense haver d’importar de l’estranger ni recrear temps ni tècniques del passats ni futuristes).

Podem definir l’estil arquitectònic des de varies òptiques: la més acadèmica com aquella manera de projectar i/o dissenyar, en quant a allò variable i característic del mode d’ensamblar els recursos formals per expressar els conceptes arquitectònics. O bé la de trets més socials com el caràcter especial que dóna a les seves obres un arquitecte-artista o grup d’arquitectes-artistes, una escola, un país o una època.

Aquesta darrera definició em serveix de pretext per a fer una reflexió més seriosa davant la situació de l’arquitectura. I és que per marcar un estil primer de tot hi ha d’haver un artista o grup d’artistes (arquitectes) d’avantguarda; després o simultàniament s’ha de tenir la intenció expressa de crear escola, però per sobre de tot hi ha d’haver una societat culta i consciènciada que l’arquitectura és quelcom més que donar una solució constructiva i funcional a l’hàbitat de l’home, més o manco farcida de tics i folklorismes que no venen a compte de res, que l’arquitectura resulta de la interpretació (que no còpia literal) de la càrrega cultural que ens ve marcada per la tradició, incorporant-hi les noves necessitats i resolent-les amb els nous recursos tècnics de forma coherent.

Però per sobre de tot resulta imprescindible tenir consciència de país, i si bé tot l’anteriorment esmentat no és fàcil d’aconseguir, aquesta última condició, la de fer país i tenir una societat culta i cohesionada, resulta tot un repte per als qui governen. L’època ja la tenim, només cal aprofitar-la! No deixem que els bàrbars ens l’embrutin, esborrin el nostre passat i comprometin el nostre futur.

Antoni Borràs Seguí és arquitecte.