Inevitablement cal remarcar que la formació en una professió qualsevol, en general, requereix l'aprenentatge d'una disciplina en el marc d'una òptica que, si bé és global, marca un determinat mode d'entendre-la (o escola), cosa que no resulta, en general, un tipus de formació òptima per a produir individus aptes per acceptar o concebre innovacions en el seu camp. Tot i així, l'arquitecte, pel seu marcat caràcter creatiu i tècnic, pot ser una excepció si es canalitza de forma adequada.

Així, l'arquitecte esdevé una peça clau i important en la innovació del sector de la construcció, tot i que ha de lluitar contra l'immobilisme de bona part del sector. Com a coneixedors dels problemes no resolts, o mal resolts, constantment explora el mercat en la recerca de noves solucions i/o plantejaments, i qualsevol innovació que millori els processos, o solucioni problemes concrets. Propagant-los molt més ràpidament que qualsevol altre grup social que intervé al procés constructiu, ja que l'arquitecte generalment no conceb les seves innovacions com a quelcom de que ha de treure partit i per tant amagar, ans al contrari dóna una aportació a l'acerb comú, que pot ser emprat per altres, i fins i tot sentir un justificat orgull quan una de les seves troballes es represa per un altre col·lega.

Igualment important és el paper de l'arquitecte com a creador i per tant innovador sempre que introdueix el concepte dintre del discurs arquitectònic que el genera, tot i que té una peculiaritat que el fa poc homologable amb el que generalment s'entén com a tal; l'innovador generalment procura obtenir el major partit de la seva activitat patentant idees, comercialitzant-les, etc...; de fet, un dels incentius per a la innovació és precisament la possibilitat de rentabilitzar la imaginació i l'esforç invertit.

Per altre costat les innovacions generalment provenen de l'exterior de les professions, i és per això que la introducció de nous materials procedents fins i tot d'altres sectors industrials o tecnologies generen un procés encadenat que dispara, en un moment determinat, la Innovació. Per posar un exemple: La introducció de l'acer i el formigó armat a finals del segle XIX i a principis del XX es transformà automàticament en canvis formals i estructurals que donaren un gir cap a l'Arquitectura moderna.

Molt sovint, les innovacions i els canvis tecnològics produïts al sector de la construcció no han estat assimilats per una part dels professionals més reaccionaris envers la innovació, fins que aquests els han permès arribar a les mateixes solucions formals emprades abans.

Tot el contrari del que han fet els grans mestres de l'Arquitectura, quan han tret el màxim partit formal i/o estructural del factor innovador, per la via de la coherència en l'aplicació de les noves tecnologies o materials a les necessitats presents i emergents, i així avançant-se a la seva època per mor d'aquesta precisa qüestió.

De tota manera, els arquitectes, com a impulsors de canvis i invents sense patents, ocupem un paper cabdal que no es pot passar per alt en qualsevol anàlisi de la innovació al sector de la construcció. I per tant sel's ha de retornar, dedicant-los l'esforç econòmic i tenacitat suficients, per part de les institucions, per tal d'assolir un mínim acceptable de desenvolupament de la innovació per a la nostra comunitat i que així es garanteixi el desenvolupament sostingut del sector i de tot el que l'orbita.

Antoni Borràs Seguí és arquitecte.