La tendència a la concentració urbana va finalitzar fa ja més d'un quart de segle, i avui les nostres ciutats, lluny de créixer més de pressa que a la resta del país, tendeixen a cedir població i activitats al seu entorn.

Així, el creixement urbà no es localitza avui tant en Palma i la seva àrea d'influència, Inca o Manacor com en municipis més petits i menys densos. Les àrees urbanes s'expandeixen així més i més, i cada espai es va especialitzant, funcional i socialment, en relació al conjunt.

Fenomen que tot i que presenta alguns avantatges importants (com el millor accés als serveis en el conjunt del territori), prococa no pocs inconvenients. Des del punt de vista urbanístic, el més important és sens dubte l'augment exponencial de l'ocupació del sòl així que es manté el creixement de la població (cosa que per altra banda no passa) en un territori limitat i escàs com el d'una illa (valgui per a totes les illes).

D'aquesta manera l'expansió de les àrees urbanes comporta l'especialització dels llocs (de forma que cada cop més sovint tenim ací la residència, aquí els centres comercials, allà els polígons industrials o les segones residències), la qual cosa a la vegada deriva en un increment extraordinari de les necessitats de mobilitat i/o desplaçament dels ciutadans. Finalment, la dispersió i l'especialització esdevé, malauradament, un creixent risc de segregació de les persones en diferents barris o municipis en funció del seu nivell de renda.

Per reorientar aquests processos, el planejament urbanístic i territorial és una eina imprescindible. Imprescindible per ordenar les pulsions del mercat i la política que, deixades a elles mateixes, ens durien a uns espais urbans ambientalment insostenibles, funcionalment ineficients i socialment insolidaris.

Si els reptes actuals són la dispersió, les xarxes i la cohesió, els temes centrals haurien de pivotar al voltant de la rehabilitació dels espais construïts i l'edificació (demolint si cal), la protecció del sòl no urbanitzable, la vinculació de l'accessibilitat i el usos i la promoció de sòl per a vivenda protegida introduint l'obligatorietat de destinar percentatges fixos de sòl per a aquest tipus de vivenda en cada pla urbanístic.

Si el planejament supramunicipal és un del reptes principals. No haurien de tractar de resoldre-ho fomentant la cooperació entre municipis, més que imposant determinacions per sobre? I així reduir la pressió i la necessitat que els petits municipis tenen de promoure sòl urbanitzable per edificar i créixer apressadament i desmesuradament, deixant de ser el que eren (nuclis de gran valor patrimonial) per a convertir-se en noves ciutats dormitori d'altres ciutats més grans del voltant?

L'urbanisme pot semblar una matèria tècnica i abstracta. Però de la seva regulació depèn en bona mesura, la nostra vivenda, els nostres desplaçaments, els nostres paisatges, el nostre patrimoni i la nostra convivència. Per això és necessari que les seves regles bàsiques gaudeixin d'una independència, una acceptació i un consens molt amples, sense interferències ni les dilacions que comporten les successives moratòries plantejades.

Es fa urgent, doncs, la redacció i aprovació dels plans territorials de les Illes, així com de les directrius d'ordenació del territori, així com l'adequació del planejaments municipals i/o intermunicipals als mateixos per evitar la fragilitat que comporta el fet de prendre mesures provisionals indefinidament, deixant oberta la porta de l'especulació privada i política que malauradament existeix a aquest país.

Antoni Borràs Seguí és arquitecte.