De tots És sabut que a Mallorca, de la mateixa manera que passa a la resta de les Illes, els municipis costaners així com els metropolitans que envolten les diverses capitals, gaudeixen del privilegi d'haver-se lucrat del bé general suportat en el territori (consumit), el paisatge (platges i sol, muntanyes, i ruralia) , en els recursos (aigua, energia, materials i cost d'eliminació de residus produïts), i en el patrimoni cultural (cultura popular, etnografia, Arquitectura i Arqueologia), que molt sovint pertanyen a altres municipis menys desenvolupats urbanísticament i turísticament. Situació aquesta, no es pot abordar per part de institucions partidistes i poc competents en aquests temes com pot ser la Federació de Municipis que es clar que no es fa càrrec de la citada situació.

Tot i que les mesures territorials (moratòries) adoptades podrien ser interpretades com un intent de compensar aquest desajustament, la nova moratòria territorial només esta perpetuant el model territorial especulador i depredador inicial, en general portant-lo més enllà de les fronteres del que hem destruït, i en particular permetent que municipis com Puigpunyent, Santa Maria, Santa Eugènia i Algaida entrin dins la dinàmica dels seus homòlegs com son Valldemossa, Bunyola, Marratxí etc. (tal vegada hauríem de demanar-nos si les inversions procedents d'Europa s'ajusten a les necessitats reals del nostre territori?) . Sense fer una anàlisis més profunda i seriosa, com suposaria el fer un plantejament global, que introdueixi altres variables compensatòries i socials que minimitzin els efectes produïts per aquest desequilibri territorial històric, que provocà la falta de visió global i de futur dels nostres governants en el passat. No deixem que aquesta dinàmica perduri!.

I és per aquesta precisa raó que els primers municipis citats (en referència al primer paràgraf) haurien d'aportar, pel seu aprofitament passat i futur d'aquest bé general, un fons de compensació intermunicipal, regulat recaptat i distribuït pels consells insulars respectius, pel desenvolupament econòmic i social dels altres menys afavorits. Y així evitar que la nova especulació per a la subsistència dels segons provoqui un nou allau de destrucció territorial, paisatgística, i patrimonial que en darrera instància perjudiqui a la globalitat. Sense que això suposi estancar el desenvolupament dels mateixos.

La qüestió principal dons radicaria en establir una taxa proporcional a aportar per part dels municipis sobredesenvolupats, als que manca per fer-ho. I si és podria recuperar per alguna via la quantitat que restaria pendent del passat no rescabalat?. No ens queda res més que fer justícia, per no trencar el fil que ens separa de l'auto destrucció del sistema per bé o per mal ja establert, conservant el que resta per depredar.

Aquest fons podria anar destinat a la consecució del creixement sostingut d'aquests municipis en criteris de eficiència territorial, energètica, i estètica en el sentit de rehabilitar (o demolir i reconstruir si cal), conservar el seu patrimoni edificat, i paisatgístic, en definitiva cultural, el que revertiria positivament en el producte que es ven a la resta de municipis saturats i en el seu propi desenvolupament. Per altre banda, si el que volem es perpetuar el model, que ningú dubta ja obsolet, de aplicar lleis dirigides a la colmatació del que resta, estam comprometent el futur dels nostres fills a canvi d'una quimera.

Antoni Borràs Seguí Arquitecte.