Frederick Law Olmsted, conegut principalment com el creador del Central Park a Manhattan (1857) juntament amb el seu col·lega Calvert Vaux, fa una aportació a l'arquitectura del paisatge amb l'idea del parc lineal (1867), el qual segueix les riberes urbanes dels rius. Aquesta proposta es molt suggestiva des del punt de vista de l'ecologia del paisatge ja que acabarà amb els coneguts corredors ambientals. Més avant, Ebenezer Howard, conegut per les idees de la Ciutat Jardí (1898), proposa els cinturons verds urbans (1902), també molt suggestius des del punt de vista de l'ecologia del paisatge ja que condueixen a la idea de baffer o tampó ambiental. Aquestes propostes, encara dins medi urbà, les popularitza MacKaye (1928) amb la instal·lació de zones obertes i recreatives dins els cinturons. Ja entrant els anys 60, les idees d'aquest autors són recollides per Phillip Lewis, remarcant la funció ecològica de les estructures de connexió i finalment Ian McHarg en el seu clàssic Design with Nature ja inclou la teoria ecològica dins les tècniques de planificació.

El model globalitzador que proposaríem per al PTI de Mallorca podria ampliar les propostes urbanístiques de Ch. Alexander que, en el cas de Palma, queden reflectides en el PGOU de 1982 en forma de les anomenades Falques Verdes. El Pla Territorial no sols no hauria de renunciar a la proposta de les falques urbanes, sinó que les podria projectar a la resta del territori en forma de corredors ambientals, del tipus rural com a dominant al Pla, i de tipus natural, dominant a la Serra. Si les falques verdes representen una discontinuïtat verda dins el sòl urbà, les carreteres dures representen una discontinuïtat dins el sòl rústic. Resumint es tracta d'utilitzar la xarxa radial de carreteres com a corredors d'infrastructures i concentrar-hi la profusió de canonades, antenes i clabejats i, per altre banda dissenyar una infrastructura ambiental en forma de corredors ecològics.

La LEN delimita una part del territori que manté una vocació de conservació del patrimoni paisatgístic i natural. L'estructura resultant queda representada com una sèrie d'illots de protecció mancats de connexió entre ells. Una xarxa de valoració paisatgística, tal i com han fet a altres regions europees, donaria continuïtat a la LEN, englobant els ANEI i ARIP actuals i estructurant un model radial de contrapès a l'estructura radial d'infrastructures. Les àrees que proposaríem com a sutura entre ANEI i ARIP estan estudiades i ben analitzades i es fan passar majoritàriament per zones boscoses que corresponen a alzinars, altres hàbitats actualment sense protecció, però inclosos dins la Directiva Habitats i extensions de secà normalment arbrades que fan la funció de sutura i que haurien de correspondre als AIA extensius o ésser declarades ARIP (convé recordar que la LEN fou revisada i reduïda, per tant, de la mateixa manera podria ésser revisada i ampliada). Finalment s'intenta que la Xarxa s'allunyi de les infrastructures dures, els nuclis urbans i les parcel.lacions denses, cercant amb tot moment les zones de major protecció, o de parcel·la més gran, registrades als planejaments municipals, de tal manera que l'estructura no sigui traumàtica, sinó tan sol una adaptació, conservacionista i homogeneïtzadora de normatives municipals actuals.

Els corredors ecològics o ambientals, inclouen diferents tipus de sòl, amb major o menor protecció i no responen a una formulació exacte, en realitat són infrastructures ambientals multifuncionals que compleixen diferents objectius com: la potenciació general de la vida silvestre i en particular de la fauna cinegètica, el manteniment de superfícies edàfiques considerables on els cicles biogeoquímics, la infiltració de l'aigua als aquífers i els processos ecològics en general es desenvolupen d'una manera ambientalment i sanitàriament correcte. Finalment, també representen la preservació d'uns territoris que ens garanteixen una qualitat estètica del paisatge a través de la conservació dels seu patrimoni rural i natural.

Models de xarxes o corredors els podem trobar a l'Anella Verda de Barcelona, al disseny de les Vies Parc de Linker-Maasover de Rotterdam, les Vies Verdes de Utrecht, els Corredors Ecològics de Landinrichtingsdienst, la Xarxa de Reserves Naturals, Àrees de Restauració Natural, Corredors i Forests multifuncionals de Noord-Brabant a Holanda, la Xarxa de Nuclis i Corredors de Conservació de Copenhagen, l'esquema de la Xarxa Regional d'Habitats de Stuttgart, la Xarxa de Boscos Urbans i Paisatges de Black Country a Anglaterra, la Xarxa d'Habitats de Rheinland a Alemanya, la Xarxa Ecològica de Madrid, la Principal Estructura Verda de Flandes, etc.

Es proposaríem tres corredors per a conformar la Xarxa:
1) Corredors del Pla, entre la carretera d'Inca i la de Manacor
2) Corredor de Llevant, entre la carretera de Manacor i la de Campos
3) Corredor de Migjorn, entre la carretera de Campos i el litoral

Els APR d'inundació dins el medi rural

Dins els ambients rurals, els torrents també estructuren una xarxa de corredors de connexió d'escala petita, transversal i complementaria a l'anterior. La xarxa hídrica superficial té una funció ambiental que sovint ens passa desapercebuda (Sterling 1996. González del Tánago & García del Jalón 1995); per exemple, la infiltració d'aigua als aqüífers es pot veure molt afavorida amb una gestió correcte dels torrents, la flora de caràcter eurosiberià de caducifolis i exemples de laurifolis es conserva a les riberes dels torrents, la potenciació de la vida silvestre del gorgs i embassaments d'aigua o tan sols d'humitat que trobem als torrents és ben reconeguda pels naturalistes i caçadors, l'efecte corredor (hàbitat lineal de sutura) del bosc de ribera és reconegut pels ecòlegs, fins i tot no ens adonem del senzill fet que aquests bosquets lineals són la darrera barrera a l'erosió física del sòl. Tots aquests aspectes afecten a processos ecològics transcendents com el mateix cicle de l'aigua, però a més s'ha de considerar que els colors que ofereixen els boscos de ribera durant la tardor o les franges verdes destacades dins els rostolls de l'estiu són aspectes estètics que també justifiquen la seva conservació.

Externalitats positives del rústic protegit i dels conreus de secà.

El manteniment d'una agricultura amb funcions ambientals i paisatgístiques requereix, a més de les ajudes pròpies dels fons agraris actuals, complements del fons ambiental en forma de factor de correcció o multiplicador que valori les externalitats positives o aportacions ambientals i paisatgístiques de les Àrees d'Interès Agrari de secà, els ARIPS, els ANEI o els APR dels torrents. Per a posar un exemple senzill; els ametllers florits són un espectacle paisatgístic que amablement socialitzen els propietaris; hi ha altres externalitats, gens amables que també se socialitzen sense demanar res a ningú, per tant podríem dir que qui contamina que pagui, qui conserva que cobri.

L'estructura neuronal de carreteres

Es proposa que les vies dures que van des de Palma a Inca, Manacor i Campos deixin la seva estructura axònica en aquests pobles per a passar a una proliferació dendrítica a mesura que s'acosten al litoral. D'aquesta manera, les infrastructures turístiques no quedaran tancades per vies dures i, la zona litoral mantindrà unes potencialitats ambientals sense l'efecte frontera de les carreteres (Mader 1984). Per altra banda les carreteres són els paisatges més visualitzat, juntament amb les zones elevades, això implica que seria convenient que les àrees de protecció territorial (APT) de carreteres tinguessin una normativa d'integració paisatgística, almanco per a evitar els ajardinaments exotitzadors i els solars d'enderrocs i deixalles.

El model actual de carreteres manté una estructura radial, impossible d'evitar amb una Badia de Palma que inclou la major part dels habitants de l'Illa i on ja existeixen les infrastructures bàsiques de transport aeri i marítim, tecnològic, industrial, universitari, hospitalari i, politic-administratiu. La xarxa viària radial s'imposa com a un sistema relativament ràpid i dur a mesura que ens acostem al seu nucli, que és la Badia de Palma, mentre que la circulació concèntrica, la que ens uneix les vies radials i proporciona el desguàs cap a aquestes, s'hauria de mantenir amb una proliferació de rutes de petita escala i cinturons mesurats en escala pel territori, no pel nombre de vehicles.

L'optimització del model insular proposat resulta de la integració de diferents escales. La superior, que correspon a una xarxa europea, no sols de comunicació aèria i marítima sinó també com a espai de circulació de les rutes migratòries del ocells (estratègia de Natura 2000. Biodiversitat europea). Per altra part, la inferior, a nivell municipal, amb les seves Agendes 21 i el seu treball d'educació territorial i ambiental. La revisió de la bibliografia existent suggereix que les observacions fetes a múltiples escales (Wiens 1989, Levin 1992, Schneider 1994) són la clau per a entendre la complexitat territorial i ambiental (Holling 1992, Milne 1997, Bissonette 1997), en conseqüència, la preservació d'aquesta complexitat també requereix d'una planificació a diferents escales.

A. Martínez Taberner és professor d'Ecologia de la UIB i M. Isabel Riera Piña és arquitecta i biòloga.