L'estructura territorial i demogràfica actual, fins al moment, ha estat el resultat d'un procés en constant desenvolupament que es va recreant a partir de las transformacions precedents.

El model d'assentament de la metròpoli contemporània expandeix invasorament funcions en el territori sense relació amb la naturalesa i amb la història. Aquesta urbanització-metropolitanització de l'activitat econòmica no és producte de l'eficiència, sinó dels subsidis massius i de la no internalització dels creixents costos socials i ambientals que genera la progressiva hegemonia de l'activitat econòmica a gran escala que opera en els mercats globals. Un major grau d'urbanització comportarà més beneficis per a la gran producció i distribució, ja que les poblacions urbanes, i especialment els «esculls humans» de les metròpolis, hauran d'utilitzar recursos i mercaderies globals (que controlen dits agents econòmics), més que de petita escala i locals, per a poder desenvolupar i garantir la seva existència.

A més a més, degut al caràcter cada dia més difús dels processos d'urbanització als territoris metropolitans, l'expansió del transport per carretera (i privat) es converteix de cada cop més en un imperatiu. Al temps que la creació d'infrastructures viàries de gran capacitat indueix al creixement urbà en «taca d'oli», dificultant el servei per transport col·lectiu. Per altra banda, «les telecomunicacions» serveixen efectivament, dins d'un determinat context social, econòmic i tecnològic, per substituir algunes modalitats de desplaçaments. Però al mateix temps possibilita noves formes de reorganització de les activitats i de la pròpia mobilitat que, de fet, reforça la demanda de transport. El desenvolupament de les telecomunicacions va permetre un altre pas d'expansió de l'urbà cap el territori circumdant. Així, les telecomunicacions constituïen la mescla explosiva ideal per a una nova ona expansiva de les metròpolis.

Concentració de la inversió pública i privada en matèria d'infrastructura als espais altament urbanitzats. La proliferació de grans complexos d'activitats d'oci a les perifèries metropolitanes en forma de parcs temàtics, controlats per les multinacionals de «l'entreteniment», comporta una part considerable d'inversió pública, a fons perdut, en preparació de sòl i creació d'infrastructures, per garantir la ubicació i l'accés a les seves instal·lacions. D'aquesta forma, la llengua de lava del creixement metropolità seguirà engolint l'espai «rural» proper a les grans conurbacions, alterant la seva estructura, caràcter i idiosincràsia, generant un territori creixentment anònim, homogeni i depenent: l'urbà (antítesi de la ciutat); mancat d'identitat visual i, per tant, amb una gran dificultat d'apropiació cultural, en perdre els referents simbòlics propis.

La nova legislació urbanística suprimeix la distinció entre sòl urbanitzable programat i el no programat, el que significa duplicar pràcticament el sòl urbanitzable disponible. Es redueix, en la pràctica, el sòl no urbanitzable tan sols a l'especialment protegit (el sòl rural es tracta com a residencial). Amb la qual cosa pràcticament tot el territori passarà a ser urbà o potencialment urbanitzable, propiciant un creixement «a bots» i discontinu, amb greus perjudicis per a la col·lectivitat i al medi ambient, i un alt cost per la dotació d'infrastructures. Tot plegat implicarà una creixent dificultat de controlar el creixement urbà, és a dir, la «mort de la planificació urbana», tal i com es coneix, i el triomf del mercat. A més a més, es reforcen els interessos dels especuladors en detriment dels interessos col·lectius (reducció de cessions obligatòries, increment del cost de las expropiacions...). La modificació de la Llei de Costes (de 1988) també impulsarà un major creixement urbà a la franja litoral, eliminant part de les restriccions que s'establien.

La reorientació del cost públic cap a la creació d'infrastructures i el seu manteniment, el creixent cost públic que implica el funcionament dels espais fortament urbanitzats. El cost de manteniment de la xarxa viària en el seu conjunt es preveu que a mitjans de la propera dècada es multiplicarà per tres. La concentració de la població en zones o regions urbanes també continuarà incrementant-se, si bé a un menor ritme degut a l'elevat grau d'urbanització ja existent. Les projeccions actuals auguren passar del 79% de la població total residint en zones urbanes de mitjans dels 90, al 83% per al 2005. La dificultat radicarà en reconèixer què serà urbà i rural.

L'espai virtual desplaça la ciutat real. Assistim a la pèrdua de la consciència de distància i a la mort de la geografia, a on el temps global únic s'imposa a la multiplicitat de temps locals, on el món propi es perd en benefici del món virtual, existeix el risc de perdre el passat i el futur en convertir-ho tot en un present (omnipresent, valgui la redundància) sense alternativa possible.

La creació de les Xarxes Trans-europees de transport, energia (l'única que resta per desenvolupar a les Balears) i telecomunicacions per afavorir el mercat interior i la competitivitat, ja que el seu objectiu és integrar territoris en competència recíproca dintre d'un espai europeu globalment competitiu. Aquestes xarxes incentivaran, doncs, una concentració addicional de la població en grans regions urbanes, que es dóna junt a una creixent dispersió espacial del creixement de dites conurbacions (el resultat és explosiu a una illa).

A l'Agenda 2000 es contempla també una reorientació dels fons estructurals (que baixen percentualment dintre del total del pressupost comunitari) cap els espais altament urbanitzats, amb el fi de fer front als problemes socials que es manifesten també cada cop amb major intensitat, als barris en crisi de les grans aglomeracions. El que al mateix temps farà que dits fons es canalitzin, progressivament, cap als espais més desenvolupats de la UE.

El present model de «desenvolupament» és capaç de generar, a curt termini, una gran acumulació de riquesa monetària privada, però indueix uns desequilibris econòmics, socials, territorials i ecològics, que fan difícil la seva sostenibilitat i viabilitat o governabilitat, a mitjà i, sobretot, a llarg termini. Si bé tot això queda emmascarat als ulls de la opinió pública, rera la realitat virtual que confeccionen artificialment els mass media, i en general minva la capacitat de reflexió de l'entramat científico-tècnic i acadèmic, tot junt oculta o desvirtua la comprensió global d'aquests processos. Escac al Rei, escac al Territori!