Pensant en temes relacionats amb l'ordenació del territori, sovint hem tengut la sensació que hi havia una sèrie de principis elementals molt clars, que s'haurien de respectar en qualsevol planificació urbanística i territorial. Són principis que s'han anat repetint a les diferents converses que hem tengut sobre aquests temes d'ordenació del territori i que tot i la seva simplicitat -o evidència- sovint s'han oblidat. Donat que a hores d'ara es comencen a publicar les primeres notícies sobre el que serà el Pla Territorial de Mallorca, hem volgut fer una primera aportació al debat que se suposa s'obrirà i hem resumit les nostres propostes en un decàleg; ve a ser com una síntesi d'aquells principis abans esmentats, que trobam que s'haurien d'incloure al Pla Territorial.

1- No té sentit seguir ocupant el medi natural i el sòl rústic amb edificacions no vinculades directament a l'explotació agrícola i ramadera.

Pensam que -tal com ha fet el Pla Territorial de Menorca- s'han de prohibir d'una vegada la construcció a sòl rústic d'edificacions estranyes a la seva explotació. Des del nostre punt de vista continuar amb la permisivitat actual pot arribar a ser un error comparable al de permetre edificar sobre la costa als anys seixanta.

2- S'haurien d'evitar les conurbacions entre nuclis urbans existents.

Per mantenir el caràcter d'espai natural o sòl agrícola dels sòls no urbanitzables existents entre nuclis urbans pròxims i afavorir el manteniment dels espais naturals (boscos, voreres de costa...) integrats en el sòl urbà s'han d'evitar les construccions que arriben a fer desaparèixer els espais rurals intersticials desfigurant la fesomia dels pobles.

3- S'hauria de prohibir l'edificiació a les carenes i llocs amb fort pendent.

S'evitaria així l'impacte que provoquen en aquests casos, tant la construcció com les obres necessàries d'urbanització, i també el sobrecost desproporcionat que tenen aquest tipus d'edificacions.

4- És necessari protegir les voreres de les carreteres.

D'una banda són llocs que possibiliten la visió conjunta del territori i per tant el seu entorn hauria de ser objecte de la màxima protecció i àrea preferent per a la recuperació paisatgística. Pareix esser que el Pla Territorial contempla la possibilitat de prendre mesures en aquest sentit, però llavors és necessari que aquestes siguin més importantnts que les que ja marca la Llei de Carreteres. D'altra banda la proliferació de construccións a banda i banda que hi ha hagut aquests darrers anys no fa sinó pervertir el sentit d'una carretera -unir dos punts llunyans- i convertir-les en vies pseudo-comercials que aprofiten la possibilitat d'arribar-hi en cotxe, amb el perill afegit que suposa el seguit de creuaments que aquesta situació provoca.

5- El creixement s'hauria de produir afavorint les densitats mitjanes.

Pensam que el model urbà propi de l'àrea mediterrània -amb carrers i places com a lloc de relació i trobada- s'ha demostrat que és el més equilibrat pel que fa al consum de territori, i també el de més qualitat urbana, en front d'altres models basats en l'edificació extensiva (que suposa una gran ocupació de sòl) o el bloc en altura (amb un impacte visual que afecta una gran superfície). En el cas dels pobles el creixement hauria de seguir les pautes tipològiques (que no vol dir folclòriques) seguint el model de casa entre mitgeres de baixa alçada, formant carrer, tradicional.

6- S'ha d'evitar la construcció de grans superfícies comercials i centres d'oci aïllats al mig del camp.

Les seves conseqüències tant pel que fa al trànsit i servituds que generen com de transformació del territori no justifiquen la importació d'un model comercial estrany al propi de la cultura urbana mediterrània.

7- No té sentit que cada poble tengui un polígon, ja sigui industrial o de serveis.

Hi ha molts d'usos que de sempre han estat compatibles i perfectament integrats en el teixit urbà i més quan -com és el cas de Mallorca- en molts de casos no són sinó polígons de venda més o menys especialitzats. En cas que aquestes àrees fossin necessàries s'haurien de plantejar de manera que es contemplàs la seva qualitat urbana i integració paisatgística: micropolícons dins el teixit urbà, instal.lacions semienterrades, integració a zones de recuperació de pedreres...

8- S'ha de continuar amb la protecció del patrimoni construït.

Aquest no són només les obres singulars, sinó també les cases tradicionals que caracteritzen els pobles i les construccions disperses -marges, camins, molins...- que tantes vegades són malmesos per reformes inadequades dels particulars o per intervencions de l'administració a les obres d'infraestructures, carreteres, aparcaments...

9- Evitar el foment de mimetismes falsos amb l'excusa de la integració.

Atendre al context no suposa imitar de mala manera la tradició. Cada època ha tengut la seva arquitectura, fruit de les seves necessitats, i ha estat capaç de generar el seu propi patrimoni.

10- És hora de corregir els errors del passat.

Els Plans Generals o les Normes Subsidiàries haurien d'incorporar llistes d'elements que pel seu impacte paisatgístic o urbà siguin succeptibles d'esser demolits o corregits, amb propostes concretes de gestió i termini d'execució. També s'haurien d'establir els mecanismes que possibilitassin la creació d'Àrees de Rehabilitació a zones urbanes i turístiques degradades.

Pensam que tenir en compte aquests deu punts i l'esperit que els inspira pot servir als redactors del Pla Territorial. En definitva es tracta d'aprofitar de veres aquesta iniciativa com una primera passa per aconseguir la definició d'un model territorial —i a la vegada econòmic— que corregesqui el que una gran part de la població ja considera una situació insostenible: un model basat en el monocultiu i el creixement sense control, en el qual pareix que tot el sòl és susceptible de convertir-se en solar (edificable).