Pareix que a la fi hi haurà llei agrària, una nova llei sectorial que, com va passar amb la llei turística, ve a capgirar els fonaments de l'estructura legal urbanística que s'havia definit a Balears durant els darrers vint-i-cinc anys.

Abans d'entrar en el contingut de la proposta del Govern, hem de dir que compartim el reconeixement que es fa de la profunda crisi en què està de fa molts d'anys el sector agrari. Un sector que, com es diu a la mateixa llei, és el que gestiona un 88% del territori i per tant gran part del nostre paisatge, que és un dels principals actius de la nostra economia.

A l'exposició de motius del text legal s'identifiquen les causes d'aquesta crisi: la insularitat, l'ínfima rendibilitat, el minifundisme, l'alt preu de la terra a causa de la pressió immobiliària, l'alt preu de la mà d'obra, l'envelliment dels pagesos, i sobretot, la normativa sobre ordenació del territori, urbanisme i medi ambient, que es consideren excessivament restrictives i per això es diu que dificulten les noves inversions.

Amb aquest diagnòstic és natural que a la llei, a més de regular temes pròpiament agraris com la gestió dels fems, els residus, la ramaderia, l'associacionisme... es consideri que la solució als principals problemes del sector passa per potenciar les activitats complementàries i eliminar o simplificar radicalment les tramitacions urbanístiques. Sense considerar que això també suposa eliminar la possibilitat de prioritzar una visió global i transversal del territori.

Si s'aprova talment, suposaria que ja no faria falta demanar l'interès general (figura urbanística per la qual s'atorguen els permisos per a poder desenvolupar activitats no agràries en sòl rústic) per a quasi res, i que bastaria la tramitació d'una sol·licitud a la Conselleria d'Agricultura. Se substituiria així, una autorització revisada per un òrgan col·legiat i multidisciplinar (urbanisme, patrimoni, grups ecologistes, col·legis professionals...) com passava fins ara, per simples informes de d'Agricultura. A més a més, i per si de cas, la llei blinda qualsevol futura ingerència d'altres organismes en aquests temes, manant que el planejament, tant municipal com insular, actual o futur, no pot imposar mesures més restrictives o proteccionistes.

No negarem que fins ara les tramitacions d'un interès general eren complexíssimes i llargues, però tampoc hem d'oblidar els casos en què ni així s'ha aconseguit evitar la trampa, tots coneixem casos d'interès generals que s'havien donat fa anys per a activitats com "tiros al pichón" (que són en realitat només un restaurant), centres d'artesania (que són tendes de mobles), o certes sol·licituds de tafones que en realitat han estat l'excusa per fer grans restaurants en sol rústic. Com sempre, quan no ens agrada el missatge, el més fàcil és matar al missatger, o per a dir-ho d'una altra forma, en lloc de corregir el sistema de control urbanístic, que efectivament és massa complex, eliminar-lo.

Així la nova llei permet, entre d'altres coses, noves edificacions per a la venda directa o per a la transformació agrària en parcel·les inferiors als 14.000 m2, reformes i reconstruccions integrals d'edificis tot i estar en completa runa, (recordem que va ser uns del motius pel quals s'iniciaren les investigacions del cas Andratx), els canvis d'ús de les edificacions existents i, com no podia ser d'altra manera i ja és habitual a les darreres lleis, en una de les disposicions addicionals es legalitzen de manera immediata totes les edificacions agràries construïdes amb anterioritat a la llei, i en els casos de edificacions ubicades en espais protegits, les construïdes abans de l'any 1991.

Així les coses i considerant, com hem dit, que el sòl rústic és un dels nostres principals valors, es noten a faltar, vora tota aquesta permissivitat sense traves, autèntiques mesures de preservació i millora del paisatge, perquè el camp sigui camp i que en tot el que es construeixi de nou, es regularitzi o bé canviï d'ús, es faci un esforç per minimitzar el seu impacte a l'entorn. De la mateixa manera, també sorprèn que si bé a l'exposició de motius de la llei, es reconeix que una de les causes de la crisis del món agrari és l'alt preu de la terra a causa de la pressió immobiliària, no es prengui ni una sola mesura per intentar contenir-lo. Fins i tot podríem dir que, amb la possibilitat de reconstrucció de runes i canvis d'ús, molts de terrenys augmentaran de valor precisament per les seves possibilitats edificatòries .

Si realment es vol que el sòl rústic valgui el que val per la seva capacitat agrària i no per els negocis aliens al camp, el que s'hauria de fer és restringir les possibilitats de continuar edificant habitatges en sòl rústic, tal i com es fa per exemple a Menorca, on directament la construcció de nou habitatges està prohibit; o com a mínim augmentar les parcel·les mínimes necessàries per poder fer un habitatge, i en tot cas, preservar sempre d'una forma real i efectiva les zones d'interès agrari.

Segurament era necessària una llei agrària, però és una pena que al final aquesta sigui una llei que pretengui -des del nostre punt de vista inadequadament, ja que pot aconseguir el contrari del que diu que vol- que la solució als problemes del camp passi quasi exclusivament per l'urbanisme, permetent la terciarització del sol rústic i l'increment patrimonial del valor del sòl. La llei turística va obrir la veda, i ara pareix que no hi ha lobby que no vulgui també imposar-nos a tots els seus privilegis.

Grup d'opinió d'arquitectes