La manca de control per part dels ajuntaments de les ordres de demolició d’obres il·legals té uns efectes perversos que inciten a l’incompliment de l’ordre i a la permanència de l’obra

Després d’anys de donar-li voltes, “ja tenim la Seu plena d’ous”, ja tenim Llei del Sòl autonòmica, ara ja hem deixat de ser l’única comunitat sense aquest document legislatiu. Tot i això, és una llàstima que desprès de tant de temps, només sigui una llei que regula bàsicament el sòl urbà i urbanitzable, deixant per un altre moment el sòl rústic, l’autèntic tresor de la nostra comunitat. També és una llàstima que la llei al final haguí quedat curta i no sigui el document que proporcioni als ciutadans i sobretot als operadors d’aquesta matèria un text únic i, en canvi, continuï la dispersió normativa amb l’excusa de fer una llei curta i respectar, (quan interessa) les competències dels Consells. És una llàstima i també mal de creure, que passats quasi quaranta anys, el principal referent i model per resoldre els problemes de l’urbanisme actual siguin les lleis i reglaments estatals dels anys setanta. Però sobretot, és una llàstima que la nova llei no hagi resolt el gran problema de la disciplina urbanística desprès de reconèixer, amb l’amnistia d’obres il·legals que inclou, el fracàs d’uns sistemes de control que, en línies generals, es mantenen.

El periodista Joan Riera a un magnífic article publicat al Diario de Mallorca no fa molt, narrà el que va succeir a una sèrie de plens de l’Ajuntament d’Artà, deixant ben clar com funciona la disciplina als nostres municipis. El cas és que desprès que els inspectors d’aquella corporació detectassin una obra il·legal, s’obrí un expedient amb la seva corresponent multa i ordre de demolició. Així, es va dur la proposta al ple de l’ajuntament, però en el moment de tractar el tema, els membres de l’oposició, PP i PSOE, sortiren de la sala quedant només els membres de la corporació governant, formada per la coalició d’Independents d’Artà, el Pi i Iniciativa els Verds. Sorprenentment arribat el moment de la votació, els Independents i el Pi optaren per abstenir-se i la proposta s’acabà aprovant només amb el vot del regidor Guillem Caldentey, qui per responsabilitat, decidí no seguir la postura dels seus socis de govern. Passats uns dies, en una altra sessió plenària, l’equip de govern dugué un nou expedient sancionador. El Ple es desenvolupà igual que l’anterior fins que, arribat el moment de la votació, l’únic regidor que a l’altra havia votat a favor decidí aquesta vegada sortir de la sala “per a fer pipí”. Davant d’aquest contratemps el batlle optà per esperar que aquest tornàs, però el regidor en qüestió contestà que no feia falta que l’esperassin. Finalment la proposta no es pogué aprovar i quedà a sobre de la taula.

Aquesta historia pareix una rondalla, però no ho és, és una situació real que va succeir el febrer passat i que, lamentablement, és una exemple de com es du la disciplina urbanística a les Illes Balears. Els ajuntaments reiteradament desisteixen de la seva obligació de detectar i/o de fer complir les lleis i ordenances. La disciplina urbanística implica que quan els inspectors o policies municipals detecten una il·legalitat, l’ajuntament ha d’obrir un expedient que té un doble caire: sancionador (imposar una multa) i si no és possible la legalització, de restitució a l’estat anterior (ordre de demolició). Com a regla general, podem afirmar que els ajuntaments, fins i tot els grans, imposen sancions amb tendència a la benevolència i només donen continuïtat a l’ordre de demolició quan hi ha un denunciant disposat a exigir que es dugui aquesta a terme. Molt sovint quan s’aconsegueix cobrar la multa, que és considerat per l’infractor com a una legalització de l’obra i una font d’ingressos per part dels ajuntaments, l’ordre de demolició es fica en un calaix.

La manca de control per part dels ajuntaments de les ordres de demolició d’obres il·legals té uns efectes perversos que inciten a l’incompliment de l’ordre i a la permanència de l’obra il·legal amb tots els seus efectes: paisatgístics, mediambientals, econòmics... Per altre banda hem de recordar el greuge comparatiu que pateix el ciutadà respectuós de les normes respecte del viu que les incompleix, així com la conflictivitat social que es genera a vegades entre denunciants i denunciats i la pèrdua de credibilitat dels responsables polítics per no dur a terme les seves obligacions, cosa que possiblement sigui una de les causes de la corrupció i manca de respecte per la cosa pública que patim.

La Llei d’Ordenació i Ús del Sòl que s’ha aprovat aquest març, apart d’intentar millorar una mica el procediment administratiu per tal de facilitar la restitució de l’ordre pertorbat, proposa aplicar una amnistia generalitzada per així, tal com es diu moltes vegades quan es revisa un Pla General, acceptar com a una situació de fet tot allò ja construït, amb l’esperança que a partir d’aquell moment se serà inflexible i ja no hi haurà mes edificis il·legals. Tanmateix tots sabem que la indisciplina continuarà i això es així, perquè ara per ara, ningú s’ha volgut enfrontar amb el vertader problema que és senzillament la proximitat dels infractors amb els ajuntaments, així com la dependència d’aquests dels vots d’una població no gaire sensibilitzada amb el tema. Si realment volem acabar amb la indisciplina hauríem de disposar d’un organisme que s’hauria d’allunyar del ciutadà i gestionar-se de tal forma que el seu únic objectiu sigui el compliment de les normes sense intromissió política en el dia a dia de la seva actuació. A Mallorca i a Menorca els Consells van crear organismes perquè els ajuntaments poguessin cedir la seva competència en aquest tema però, ara per ara, el resultats han estat bastant modests, ja que per exemple a Mallorca nomes 6 dels 53 municipis s’hi han adherit i a Menorca i també a Mallorca ajuntaments adherits ja l’han abandonat.

Així les coses, si bé és cert que la nostra primera Llei del Sòl autonòmica reconeix la possibilitat d’aquestes “agències”, és una pena que no s’hagin cercat solucions imaginatives que, tot i haver de respectar les competències municipals, apostassin clarament per la instauració definitiva d’aquests organismes distants, autònoms i dotats amb mitjans i recursos. Ara hem fet una gran amnistia, veurem quan serà necessària la propera.

Grup d'Opinió d'arquitectes