El concepte de turisme, donat el seu grau de desenvolupament i maduresa als destins turístics mes madurs com es el nostre cas, projecte una ombra molt més llarga del que les institucions públiques ens tenen acostumats a computar. Es a dir, que el significat de la paraula ha adquirit una sèrie d´accepcions molt diverses i noves i més amplies que volia comentar.

Entenem per turisme aquella activitat reglada que permet comercialitzar el paisatge i el patrimoni cultural d´un territori per la via del contractament d´una sèrie de serveis que permeten el desplaçament i permanència de persones (turistes sense motivacions d´estudi o lucratives) fora de llur domicili habitual.

D´aquest definició, més o manco acadèmica, en podem extreure una sèrie de conclusions i matisacions;

Això es, com han apuntat últimament alguns destacats hotelers del nostre país, el que succeeix en bona part al turisme residencial; el que omple i comercialitza esporàdicament i/o organitzadament immobles unifamiliars o plurifamiliars buits ja existents o per construir (el cas de la propietat adquirida sobre plànols i posteriorment gestionada turísticament a temps parcial o total), de manera no controlada i per tant no reglada. La qual cosa el deixa fora de la definició anterior tot i que no deixa de ser un producte turístic. La seva activitat no és enregistrada, ni entre en el còmput de despeses o inversions necessàries en infrastructures generals i protecció del mediambient necessaris per el seu desenvolupament, ni al dels beneficis obtinguts al no poder-se cobrar els seus impostos derivats de l´activitat, suposant així una competència deslleial al turisme de masses de sol i platja (l´antic turisme reglat). Cal considerar que la justificació donada molt sovint sobre la bonança d´aquest tipus de turisme residencial, és la de una suposada desestacionalització, sense considerar la seva intermitència o ineficiència, i que aquest sotmet al territori a una elevada pressió urbanística tant a l´interior de les illes com al litoral ja de per si feta molt malbé.

Cal recordar, també que molt sovint rera la modalitat d´aquest tipus de turisme residencial, el menys adequat per a territoris limitats com son les illes, queda encobert l´ús turístic que es fa de les segones residències, ja siguin aquestes de caràcter local, nacional, comunitari o extracomunitari, resultant molt difícil per no dir impossible destriar l´activitat reial que en elles es desenvolupa. Considerant no obstant, que tot i que paguen els impostos com a tals no ho fan de la seva possible activitat turística més o manco encoberta.

Si ha quedat clar que el turisme residencial és menys eficient tant a nivell econòmic com territorial que el turisme de masses, no és menys cert que la segona residència (molt més si es situa en sol rústic) utilitzada per encobrir el turisme residencial o no, resulta encara menys eficient.

Per tant queda un buit legal per donar resposta a aquest clar desajust, entre l´activitat residencial de segona categoria i la turística, sigui aquesta residencial o de masses, i les despeses generals que suporten els seus serveis, evitant així l´especulació gratuïta dels nostres recursos.

Tot això ens portaria inevitablement a revisar les quanties i els tipus de càrregues impositives a suportar per part d´aquests habitatges per tal d´equilibrar els costos de construcció i manteniment d´unes infrastructures sobredimensionades per donar-els-hi servei de forma intermitent i poc eficient (ocupades alguns dies o setmanes a l´any) al hora que consumeixen gran quantitat de recursos.

Cal destacar també que aquest nou model d´explotació dels recursos a més a més de restar rendibilitat i eficiència al model anterior, invalida altres futurs models de desenvolupament com podria ser el cas del turisme nàutic o de creuers, ja que al mateix temps que aquests creixen, més ineficient esdevindrà el denostat turisme de masses i el turisme de nova generació.

Cal demanar-se si la durada de les estances d´aquest turistes, les seves despeses per dia, el tipus de transport que utilitzen (de lloguer), així com el nombre turistes de caràcter residencial que no computen oficialment, compensen les nostres despeses per realitzar i sostenir els serveis necessaris per mantenir-lo.

Molts d'experts creuen que el balanç econòmic turístic-territorial des de 1995 és de totes totes negatiu, ja que mentre volíem desestacionalitzar el turisme de masses, ens hem hipotecat amb un model de nova generació molt menys eficient (energètica, econòmica, i paisatgísticament), i més depredador del nostres recursos de paisatge i patrimoni cultural.

Antoni Josep Borras Segui.