En vint anys més, i de seguir la mateixa tendència, l’urbà podria arribar a conectar Palma amb Santa Maria, i pot ser Santa Maria amb Consell i així successivament.

Surt aquest article com a comentari d’una iniciativa holandesa que pretén delimitar clarament amb una "línia vermella", -"una línea roja" deia el diari a on sortia la notícia- el que és urbà i on es permet edificar, i el que seria rural i a on no es permetrien altres edificacions que les d’ús estrictament agrícola.

Al ser Holanda un país petit, amb molta població i una forta activitat econòmica -característiques totes elles que comparteix amb Mallorca-, s’ha arribat a convertir en una prioritat absoluta la preservació d’un medi rural lliure de la contaminació per usos edificatoris i que pugui mantenir les seves característiques ben diferenciades del que seria el territori urbà.

A Espanya la delimitació de la Llei del Sòl entre el sòl urbà i el no urbanitzable té en principi una intenció similar a la del projecte de llei holandés, i així l’article 85 de la Llei del Sòl de 1976 diu que en el sòl no urbanitzable: "no se podrán realizar otras construcciones que las destinadas a explotaciones agrícolas...", i més endevant i se suposa que amb caràcter d’excepció "sin embargo podrán autorizarse, siguiendo el procedimiento previsto en el art. 43.3 edificaciones e instalaciones de utilidad pública e interés social que hayan de emplazarse en el medio rural, así como edificios aislados destinados a vivienda familiar en los lugares en los que no exista posibilidad de formación de núcleo de población".

Ara bé, tots coneixem el que ha passat a Mallorca durant els darrers anys: per una part s’ha permès l’excessiva ampliació del sòls urbanitzables, generalment molt per damunt les necessitats reals, i per altra s’ha anat afavorint, mitjançant la permissivitat de l’Administració, la progressiva ocupació del sòl rústic amb usos residencials, industrials i de serveis que a la Llei del Sòl es preveien com clarament excepcionals.

Així hem pogut veure en el trajecte de Palma a Inca per carretera, com els límits del que vèiem com urbà han passat d’estar al Polígon de Son Castelló fins al nou centre d’oci "Festival Parc" que s’està construint a Marratxí. Mentres tant haurem passat per Alcampo, les urbanitzacions extensives d’es Pont d’Inca, Es Caülls... El radi de la ciutat, al menys des del punt de vista de la nostra percepció s’haurà doblat en deu anys. En vint anys més, i de seguir la mateixa tendència, l’urbà podria arribar a conectar Palma amb Santa Maria, i potser Santa Maria amb Consell i així successivament. El camp hauria anat desapareguent, literalment, davant els nostres ulls. En un procés que quasi ningú podria dir que és positiu. Ocupant el territori de forma absurda amb extenses urbanitzacions a on s’ha d’agafar el cotxe per anar a comprar el diari i a on és fa difícil arribar a conèixer més que al de la casa de devora; centres comercials que buiden de vida la ciutat i que únicament enriqueixen a la multinacional propietària; centres d’oci a on es suposa que els nostres fills hi passaran els dissabtes o diumenges tal i com es fa als Estat Units. Tot això suposa una pèrdua tan terrible del nostre patrimoni territorial, cultural i social que faria inmoral el nostre silenci.

I sense parlar d’Arquitectura, ni de l’arquitectura de pastitx dels xalets ni de l’espant d’arquitectura de "Festival Park" ocupant el que fins ara era una hermosa plana la nostra proposta es ben clara: és urgent i necessari que tota la societat -i no tan sols els que ja viviem a Mallorca fa vint o trenta anys- prengui consciència del que suposa aquest procés i que l’Administració posi tots els recursos al seu abast per tal d’evitar l’actual difusió incontrolada de edificacions i actuacions pròpies de l’urbà dins el sòl rústic. S’ha de considerar que el medi rural constitueix en aquestes illes un bé escàs i preciosíssim, que conté en la seva especificitat unes qualitats absolutament necessàries per una vida equilibrada i pel desenvolupament personal, i que per tant ha d’esser protegit de forma adequada al seu valor. I que fins i tot en les actuacions més petites aquests criteris han d’esser presos en consideració: quasi sempre será millor tenir davant de casa unes roques i un poc d’arena que un passeig marítim. I que si s’ha de fer un camí per als ciclistes i vianants entre nuclis urbans tal i com s’ha fet a Calvià, no fa falta que tengui faroles urbanes ni que paresqui un passeig més de la ciutat. Perque d’altra forma això té l’efecte negatiu d’afavorir el que en urbanisme s’anomena com "connurbació", es a dir la difusió de l’urbà envaint els espais no urbanitzats entre pobles o nuclis urbans i que tal com hem dit, tant important ens sembla preservar.