“Todo funciona a pegotes qué carnaval, qué pitote, ¡cuánta chapuza que hay!” Luis Eduardo Aute, cantautor.

Amb motiu de la recent organització del XI Saló d’Hàbitat al Recinte Firal de Menorca i sota títol de “Arquitectura: Territori i Paisatge” la Demarcació local del Col·legi Oficial d’Arquitectes ha convocat una taula rodona on representants de diverses associacions s’han pronunciat respecte la imatge del nostre món rural insular. Dividida en tres blocs temàtics, és aquesta una iniciativa que dóna conti­nuïtat a les darreres VII Jornades sobre Ordenació del Territori desen­volupades a Palma de Mallorca per iniciativa del mateix col·lectiu i que, al mateix temps, són fruit de la ratificació espanyola del Conveni Europeu del Paisatge signat a Florència l’any 2000. Un compromís que obliga a incorporar el paisatge a l’ordenació territorial urbanística del nostre país amb la futura Llei del Paisatge de les Illes Balears.

Certament, tant l’obertura dels debats com l’anunci legislatiu, que dona entitat jurídica al paisatge, constitueixen unes desitjades bones noves, es profitós parlar del que ha tots afecta, però temo reconèixer que, com és costum ,la preocupació pel paisatge ens arriba malament i amb un més que evident retard.

En els darrers vuit anys, Espanya ha protagonitzat un dels més espectaculars episodis de destrucció del litoral del que es tingui notícia, fins a l’extrem de reclamar l’atenció de la justícia europea amb l’obertura de més de dos-centes cinquanta expe­dients per suposat delicte ecològic a tantes altres noves urbanitzacions. Però aquest fet no es més que una conseqüència de la nostra mateixa història, d’una manera de fer arrelada al llarg de successives generacions.

Com que no m’agrada la insuportable monotonia de la conducció per autopista, sovint prenc vies alternatives pel desplaçament, amb preferència per unes carreteres nacionals que no poden amagar la veritable realitat de qualsevol país. Provin, si més no, a viatjar per la N-240 que uneix per la costa a Tarragona amb la Ciutat Comtal i podran comprovar amb els seus propis ulls com ens identifica el territori. Al llarg de les voravies i sense solució de continuïtat, és inevitable contemplar l’espectacle de muntanyes espurnejades de petites cases combinades amb fileres d’habitatges adossats lligades a polígons industrials, gasolineres i concessionaris de vehicles, campings i torrents, granges de porcs i abocadors incontrolats de fems i, fins i tot, grans plantes de producció de ciment, que és el nostre material favorit. Així, amb l’esforç continuat de tantes generacions, quasi bé tota la costa mediterrània s’ha convertit en un desastrós paisatge residual perceptible a peu de carretera. Respecte les nostres illes, indústria turística a part, encara no s’acompleixen dos anys de la entrada en servei de les autopistes que han escombrat el territori de Eivissa i Mallorca en un context, per fi, de certa contestació social.

En el Saló d’Habitat, la consellera Dubón i altres ponents no dubtaven en afirmar que la principal amenaça al paisatge insular prové de la desconcertada proliferació de polígons industrials, també anomenats de serveis, arreu el territori. En efecte, no els hi manca la raó. A les J ornades de Palma de Mallorca, l’arquitecte Joan Ganyet Solé, Director General d’Arquitectura i Paisatge de la Generalitat de Catalunya, ens informava de l’existència de més de dos mil polígons en el Principat. En concret, no més a la comarca d’Osona poblada per cent cinquanta mil persones, es comptabilitzen vuitanta exemplars. No és aquesta, certament, la proporció demogràfica de Menorca però, a la nostra manera, tampoc ens quedem curts.

Aquí tot és alegria a l’hora de celebrar el naixement del nou “polígon” de la independentista població de Fornells, una iniciativa territorial precedida pel corresponent as Migjorn Gran que, aferrat al poble, ha aconseguit trencar la continuïtat d’aquest amb la vall que porta al mar. També l’ajut del Govern Balear ha estat cabdal per a la desaparició de les muntanyes que ara permeten l’extensió “industrial” des Mercadal o del polígon de “La Trotxa” a Alaior, on les naus conviuen amb escoles, comerços i habitatges sense mes dificultats aparents. Per últim, tenim l’exemple empresarial de Sant Lluís, on el capital privat ha promogut un nou barri que, per tota justificació o argument, s’aixeca en els límits dels termes municipals de Maó i es Castell. Qui signa i/o aprova els plans d’Impacte Ambiental preceptius per desenvolupar aquestes iniciatives tant populars com depredadores? Qui sosté la teoria que cada població illenca, per petita que sigui, necessita d’un polígon industrial?

Tot acabant, no més recordar que, a part de un més que evident retard, crec que la nova Llei del Paisatge també sembla arribar malament. El minvat paisatge d’aquestes illes no reconeix unes divisions administratives que són les pròpies de segles passats. La Menorca del nou segle no es pot permetre el desgavell de vuit municipis dedicats a la planificació territorial. La preocupació pel món rural, l’espai periurbà i les infraestructures generals en sòl rural, en resum, l’atenció pel medi ambient ens agafa sense els deures fets i amb una organització territorial nociva per caduca. Per a tant, com moltes altres persones, estic totalment convençut de la conveniència de traspassar les competències municipals en matèria urbanística al Consell Insular de Menorca, per tal d’assolir una perspectiva global que amb el mitjans d’avui no resulta possible. I no tant sols les urbanístiques, per descomptat. Crec que també la gestió dels recursos hidràulics, la recollida de fems, la policia i altres serveis públics locals en estat de crònica fragilitat, no trigaran gaire en ser afrontats amb la lògica racionalitat que el temps present reclama. Mai és tard per rectificar.

Joan-Enric Vilardell i Santacana, es arquitecte