"Entre Filadèlfia i Chicago, per exemple, les autopistes poden tenir una raó de ser. Però si un mal dia a qualcú se li ocorre fer aquí una autopista entre l´aeroport i Talamanca, posem per cas, aquest dia serà la catàstrofe. Aquestes autopistes tenen raó de ser allà. Tenen l´escala americana. Però no aquí. Seria un disbarat, seria la destrucció de l´illa".

Aquestes paraules pertanyen a una xerrada que oferí l´arquitecte Josep Lluís Sert el 25 de maig de 1973 al Museu d´Art Contemporani d´Eivissa, amb motiu de l´exposició-homenatge a la seva vida i obra organitzada pel Col·legi d´Arquitectes. Ara, trenta anys després, i coincidint amb l´exposició a sa Llotja de Palma destinada a revisar la seva trajectòria professional, aquell comentari de Sert -allò que pareixia una exageració, una cosa impensable- està a punt de fer-se realitat: s´està construint una autopista a Eivissa.

Quan Sert pronuncià aquelles paraules, probablement era l´arquitecte espanyol amb més prestigi internacional, degà de l´Escola d´Arquitectura de Harvard, i feia més de trenta anys que vivia als Estats Units, després d´haver-se hagut d´exilar en acabar la Guerra Civil. Però tot aquest temps passat no havia pogut esborrar el record de l´Eivissa que conegué els anys trenta i, sobretot, el record de la seva arquitectura pagesa, d´aquelles cases que, com ell mateix digué, "es prolonguen amb murs de pedra en sec, que generalment es corona de blanc, com si la casa tengués arrels, quilòmetres i quilòmetres d´arrels de pedra que són un dels elements bàsics de l´arquitectura del paisatge de l´illa". Cases com aquestes que ara s´estan tomant per fer l´autopista.

Sert, com Erwin Broner i tants altres arquitectes i artistes provinents de l´avantguarda europea d´entreguerres, quedaren fascinats per la bellesa d´Eivissa, per la humanitat del seu paisatge i de la seva arquitectura, i allà se sentiren lliures.

Estimaren Eivissa. Com l´estimen els eivissencs que ara s´oposen a la construcció d´una autopista i veuen com el malson de què parlà Sert fa més de trenta anys s´està fent realitat, tot i que pareixia impossible.

Res més absurd que fer una autopista totalment fora de mida per salvar una distància que tot just arriba als quinze quilòmetres. Com si això fos progrés; com si la solució del trànsit no s´hagués d´adaptar a l´escala del lloc i a les necessitats reals d´una illa petita com Eivissa; com si construir-la no suposàs, encara més, la destrucció de la seva bellesa.

Però s´està fent, i el silenci és còmplice. Per això, des de Mallorca, volem donar el nostre suport a tots aquells que es manifesten en contra de l´autopista i intenten aturar les obres d´aquest malson que avança dia a dia. Perquè l´Eivissa que hem conegut no acabi essent només un record. Perquè com Sert, Broner i tants altres que trobaren allà el seu lloc, nosaltres també estimam Eivissa.

Grup d'opinió d'Arquitectes