Dia dos de juny, a Eivissa, va morir Gisela, la que va ser companya d´Erwin Broner els darrers trenta anys de la seva vida. Tenia noranta-tres anys i seguia vivint a la seva casa de sa Penya, la mateixa que havia projectat Broner l´any seixanta i un dels millors exemples d´arquitectura construïts a l´illa.

La notícia, com sempre en aquests casos, despertà en tots nosaltres el record, per uns el de Broner i la seva obra i, per als més afortunats, a més a més, el d´haver conegut Gisela i poder visitar-la a ca seva.

No es tracta, però, de glosar la seva persona, ni tan sols la memòria d´Erwin Broner. Per sort, existeixen dues monografies publicades pel COAIB dedicades a la seva obra. Però sí d´expressar la sensació que ens envaeix quan desapareix qualcú com Gisela: la sensació de fragilitat, de què qualque cosa que estimam s´està perdent i que n´hem de mantenir viu el record.

I no parlam només d´arquitectura. No sabem ben bé per què però en parlar de l´obra de Broner sempre es parla de més coses, i acaba sortint el Broner pintor, el Broner ciutadà, el Broner enamorat d´Eivissa des que la va conéixer, el Broner preocupat pel futur de l´illa ja en els anys seixanta? En definitiva, la seva forma d´entendre la vida. Basta veure que això mateix és el que passa a les dues monografies esmentades abans. Les dues -tot i haver-se fet amb més de deu anys de diferència- recorren també a la trajectòria vital de Broner com a fil conductor en l´anàlisi de la seva obra. I això precisament és el que no volem que es perdi, aquesta forma d´entendre la vida, aquest sentiment que traspua la seva obra i que fins ara podíem conéixer també a través del testimoni viu de Gisela. Una forma d´entendre la vida que, a més, allà on trobà el lloc on poder manifestar-se plenament va ser a Eivissa. És curiós que una vida com la de Broner, itinerant i sacsada pels esdeveniments del segle XX, estigués sempre marcada per l´empremta que li va deixar el coneixement de l´illa els anys trenta, quan hi arribà fugint del nazisme. Des d´aquell moment el seu desig va ser poder establir-s´hi, cosa que no aconseguirà definitivament fins més de vint anys després, ja amb Gisela.

Va ser només aleshores quan pogué exercir de forma continuada com arquitecte, ja amb més de seixanta anys. Però li va bastar per deixar una obra -tot just una trentena de projectes, sobretot de cases unifamiliars i petites reformes- i un record que han fet que per a molts de nosaltres l´identifiquin com ningú altre amb Eivissa. En un article dedicat a la memòria del seu amic, el pintor Erwin Bechtold, parla precisament d´això, d´aquesta identifiació Broner-Eivissa, i de com un ciutadà del món deixà "testimonis exemplars que queden estretament units a l´illa, a la seva història i als seus homes".

També Elías Torres, a la seva Guia d´Arquitectura d´Eivissa i Formentera parla del llegat arquitectònic de Broner com del més important existent a l´illa a la segona meitat del segle XX. Tot i això, és un patrimoni que poc a poc va desaparesquent, a mida que també desapareixen aquelles persones, clients i amics, que hi cregueren i el feren possible.

Se´ns dirà que això és inevitable que ocorri, i ara no volem caure en la temptació de reclamar la protecció institucional per una obra en la qual tanmateix les institucions demostren a diari que no hi creuen. I deiem això sabent que fa poc, Gisela acabava d´arribar a un acord amb l´Ajuntament d´Eivissa, al qual li donava la seva casa en morir.

El present no convida a l´optimisme, però tanmateix, les idees que Gisela i Erwin Broner estimaren són les mateixes que estimam molts de nosaltres i que ells amb la seva vida i obra aconseguiren fer evidents. I això tant quan manifestaven públicament i premonitòriament la seva preocupació pel futur d´Eivissa, com quan feren de la seva casa a sa Penya i tantes altres que ell projectà un exemple de vida i arquitectura.

Grup d´Opinió d´Arquitectes