El pròxim 15 d’abril, la seu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears a Palma acollirà la presentació del llibre, 1962-1999, una obra coral coordinada per Lucía C. Pérez que revisa, amb més de 500 pàgines d’investigació, el paper que varen tenir les arquitectes durant els anys de la Transició.

Quan la Transició transformava l’Estat espanyol, a Mallorca, l’arquitectura també vivia un punt d’inflexió. L’impacte del turisme, el creixement urbanístic i l’entrada de nous materials, havien mutat la construcció i s’havien perdut les tècniques constructives tradicionals.

En aquest context, trobam noms destacats com la figura Neus Garcia Iñesta, una de les primeres dones arquitectes que es va col·legiar a les Balears junt amb Joana Roca. La seva figura ha estat recuperada en un capítol signat per Maribel Rosselló, professora del Departament d’Història i Teoria de l’Arquitectura de la UPC, i M. Francisca Cursach, arquitecta a la Direcció Insular de Patrimoni del Consell de Mallorca.

Garcia Iñesta va exercir la professió en un moment de grans transformacions. “El seu valor no és només haver estat la primera dona arquitecta col·legiada a les Balears, sinó haver proposat una mirada arquitectònica coherent, compromesa i sensible amb el territori”, apunta Maribel Rosselló.

Neus Garcia Iñesta, juntament amb el seu company i també arquitecte Guillem Oliver, va apostar des de ben prest per una arquitectura arrelada, basada en els materials i les tècniques locals. “Quan tothom construïa amb formigó i sistemes industrialitzats, ells tornaren a fer voltes de marès, a recuperar sistemes de construcció tradicionals, a cercar mestres d’oficis”, explica Francisca Cursach, i afegeix que “aquesta aposta era gairebé revolucionària en un moment de boom turístic i especulació urbanística.”

Aquest enfocament no només era tècnic, sinó profundament ètic i cultural. La seva obra no buscava l’espectacularitat, sinó la pertinença. “El que ella anomenava ‘arquitectura total’ no era només una qüestió formal; era una manera d’entendre l’arquitectura com a acte de responsabilitat envers el lloc, el paisatge i les persones”, afegeix Cursach.

Per documentar el capítol, Rosselló i Cursach van combinar diverses metodologies acadèmiques, tant consulta d’arxius, entrevistes personals com treball de camp. “Vam entrevistar a la pròpia Neus, vam revisar el seu arxiu personal, vam visitar les obres i vam consultar els arxius municipals”, recorda Rosselló. Un dels indrets més rellevants va ser Santanyí, on es concentren moltes de les seves intervencions.

Aquest accés privilegiat va permetre aprofundir en aspectes tècnics, però també personals. “Poder veure les fotografies que ella mateixa havia fet durant la construcció de les cases, accedir als plànols originals, i després tornar a trepitjar aquelles obres i veure com havien envellit... va ser una experiència molt emotiva”, explica Cursach, i destaca com els va permetre entendre la coherència i la cura amb què Garcia Iñesta feia cada projecte.

La col·laboració entre ambdues autores es va estructurar com un diàleg constant. Rosselló aportava la mirada més historiogràfica i el context arquitectònic, mentre que Cursach contribuïa amb el coneixement directe del patrimoni local i la proximitat personal amb la figura de Garcia Iñesta. “Ens complementàrem molt bé. Maribel aportava rigor acadèmic i jo hi posava una relació més emocional, més arrelada”, resumeix Cursach.
 

 
L’arquitectura de Neus Garcia Iñesta no només dialogava amb el seu temps, sinó que estableix un pont essencial entre el coneixement constructiu tradicional de Mallorca i les inquietuds de l’arquitectura actual. Tal com apunta Rosselló “la seva arquitectura representa una baula fonamental que permet la connexió entre la construcció  tradicional i algunes propostes arquitectòniques de la més estricte actualitat”.

Aquesta actitud, pionera en el seu moment, anticipa moltes de les reflexions d’avui sobre sostenibilitat i adaptació al medi. Però més enllà de la tècnica, Garcia Iñesta destacava per una capacitat singular: sabia llegir el territori amb una sensibilitat extraordinària. Tot això "és clau per entendre molts dels debats que avui dia travessen l’arquitectura contemporània" destaca la professora de la UPC.

Però la seva trajectòria no va estar exempta d’obstacles. Exercir com a dona arquitecta en els anys 60 i 70 no era fàcil. “Ella mateixa explicava com sovint havia de guanyar-se el respecte dues vegades, només pel fet de ser dona”, recorda Cursach, i assegura que Neus Garcia Iñesta “tot i treballar amb la seva parella, moltes vegades les seves aportacions quedaven invisibilitzades.”

Aquest fenomen, segons Rosselló, és comú a moltes arquitectes de l’època, i afirma que “hi ha una doble invisibilització: pel fet de ser dones, i per haver treballat sovint en tàndem amb homes, i això fa que moltes obres les firmassin ells o que les atribucions quedassin borroses.”

Garcia Iñesta no va fer bandera del feminisme, però va exercir amb una mirada clarament diferent. “Feia feina amb una sensibilitat molt pròpia, molt centrada en l’atenció als detalls, als materials, al client, al lloc...”, explica Cursach i determina que “Garcia Iñesta feia feina en femení”.
 
Una obra per pensar el futur